RICARD VILAREGUT .- D’acord que temps líquids i revolució tecnològica, que preocupant decalatge entre informació i coneixement, i que supeditació de la cultura al regne de l’entreteniment. Però la funció del llibre, el seu perquè originari com a transmissor de les idees i la història, resta impertèrrita —diria que somrient fins i tot—, al moment actual de tanta societat del consum, tanta confusió i tanta tonteria. O això és, intueixo, el que l’editorial lleidatana El Jonc deu pensar amb la publicació d’ Escola de rebel·lia, història d’un sindicalista , amb traducció de Pau Juvillà. El volum ens acosta al pensament sociopolític de Salvador Seguí, fundador de la CNT i líder de l’anarcosindicalisme català, activista en els grans conflictes laborals de principis de segle, protagonista de la vaga de la Canadenca i assassinat per tal trajectòria el 10 de Març de 1923 al carrer barceloní de la Cadena. Una aproximació al conegut com El Noi del Sucre des de tres vessants diferents: En net, contextualitzat a través de la mirada de l’historiador i dirigent de l’actual CGT, Emili Cortavitarte; en brut, a través d’entrevistes i conferències del Noi del Sucre durant el bienni 1918-19; i en ficció, a través d’una novel·la curta d’un Seguí més donat —i més dotat— a l’oratòria que a l’escriptura. Un text d’escàs valor, que ens mostra la vida i etapes de la conscienciació obrera d’un jornaler de l’època, però clar exemple de literatura al servei de la causa revolucionària —dit de passada, al més pur estil de la malauradament traspassada Eva Forest.
Un grup de persones davant les flors dipositades al lloc on va morir assassinat El Noi del Sucre, el 1923, al carrer de la Cadena. A grans trets, els apartats del llibre ens mostren un Seguí obstinat en l’educació del proletariat, partidari d’un sindicat únic, cohesionat internament, permeable a d’altres sindicats i corrents progressistes —personals i col·lectius—, però un sindicat que hauria de liderar l’anunciada revolució. Unes reflexions derivades de la crítica a la revolució russa, especialment pel que fa a la nova “tirania”: “Què hi ha guanyat el camperol rus després del traspàs de poders d’un règim tsarista a un de socialista? No hi ha guanyat res perquè si abans eren les hordes tsaristes que li arrabassaven el producte del seu treball, ara són els soldats del soviet”. D’altra banda, en el famós discurs de Madrid l’any 1919 veiem el Seguí més federalista —per ser precisos, el federalisme dels pobles i persones lliures—, però també el més contundent. “A Catalunya no hi ha cap altre problema que el proletariat”, proclamava un Seguí referint-se al nacionalisme interessat de la Lliga Regionalista.
Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista
Salvador Seguí
El Jonc
128 pàgines. 13 euros
El valor d’aquest llibre és essencialment bibliogràfic degut a la dificultat de trobar anteriors treballs —d’Isidre Molas, Manuel Cruells i Josep Maria Huertas Claveria— si no és a arxius personals, o bé tangencialment a través d’ El sindicalisme a Barcelona , d’Albert Balcells, o Apòstolsi mercaders , de Pere Foix. I si tenim en compte que Seguí fou un dels referents d’una organització com la CNT, protagonista fonamental de la història del nostre segle XX i que tanta gent va arrossegar, entendrem el valor de la publicació d’ Escola de rebel·lia . I entendrem, de pas, un més de tants oblits dignes de recordar.
Leer más...
Un grup de persones davant les flors dipositades al lloc on va morir assassinat El Noi del Sucre, el 1923, al carrer de la Cadena. A grans trets, els apartats del llibre ens mostren un Seguí obstinat en l’educació del proletariat, partidari d’un sindicat únic, cohesionat internament, permeable a d’altres sindicats i corrents progressistes —personals i col·lectius—, però un sindicat que hauria de liderar l’anunciada revolució. Unes reflexions derivades de la crítica a la revolució russa, especialment pel que fa a la nova “tirania”: “Què hi ha guanyat el camperol rus després del traspàs de poders d’un règim tsarista a un de socialista? No hi ha guanyat res perquè si abans eren les hordes tsaristes que li arrabassaven el producte del seu treball, ara són els soldats del soviet”. D’altra banda, en el famós discurs de Madrid l’any 1919 veiem el Seguí més federalista —per ser precisos, el federalisme dels pobles i persones lliures—, però també el més contundent. “A Catalunya no hi ha cap altre problema que el proletariat”, proclamava un Seguí referint-se al nacionalisme interessat de la Lliga Regionalista.
Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista
Salvador Seguí
El Jonc
128 pàgines. 13 euros
El valor d’aquest llibre és essencialment bibliogràfic degut a la dificultat de trobar anteriors treballs —d’Isidre Molas, Manuel Cruells i Josep Maria Huertas Claveria— si no és a arxius personals, o bé tangencialment a través d’ El sindicalisme a Barcelona , d’Albert Balcells, o Apòstolsi mercaders , de Pere Foix. I si tenim en compte que Seguí fou un dels referents d’una organització com la CNT, protagonista fonamental de la història del nostre segle XX i que tanta gent va arrossegar, entendrem el valor de la publicació d’ Escola de rebel·lia . I entendrem, de pas, un més de tants oblits dignes de recordar.
