Joan Peiró i Belis, obrer del vidre (Barcelona 1887 – Paterna 1942). Com a sindicalista es va esforçar per definir el contingut ideològic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva actuació sindical. Peiró va iniciar la seva vida militant al barri barceloní de La Bordeta l’any 1906 en afiliar-se a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre. Va ser un dels reorganitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915) i de la federació local de societats obreres de Badalona, i va dirigir els òrgans de premsa de les dues organitzacions: ‘El Vidrio’ (1917-1920) i ‘Colmena Obrera’ (1915-1920).
Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme, tot i haver après a llegir i a escriure després de casar-se, quan ja tenia 22 anys.
A partir de 1920, va formar part del clandestí Comitè Nacional de la CNT i en va ocupar la secretaria l’any 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, com Seguí i Pestaña, va ser acusat de reformista. Poc després, va abandonar els càrrecs a la CNT.
Mentrestant, va seguir fent de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l’any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, l’ànima dels quals era Josep Ros i Serra. La seva filla, Fraternitat Ros, va llegar a la cooperativa, anys més tard, fins i tot la propietat dels terrenys de l’empresa, seguint els ideals autogestionaris del seu pare. Peiró va arribar a ser-ne el director i va elaborar amb cinc cooperativistes més els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter a l’època.
Detingut i empresonat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera, Peiró va tornar a la secretaria nacional de la CNT l’any 1928 i va obrir una etapa marcada per la voluntat d’entesa amb altres forces polítiques d’oposició a la dictadura, va firmar el manifest d’Intel·ligència Revolucionària (1930), i va dirigir ‘Solidaridad Obrera’.
Durant la república va ser un dels objectius de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa ‘Cultura Libertaria’ i ‘Sindicalismo’. Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.
Immediatament després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró. En aquestes mateixes dates va escriure, de Mataró estant, un conjunt d’articles al diari Llibertat, recollits després en un llibre titolat "Perill a la reraguarda", on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicavenimpunement grups d’incontrolats que deshonoraven la revolució, segons les seves paraules.
Durant la guerra civil va ser nomenat ministre d’Indústria en representació de la CNT en el govern de Largo Caballero (novembre de 1936), al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. Després dels Fets de Maig de 1937, es va responsabilitzar del diari de la Confederació
Regional ‘Catalunya’ i el 1938 va ser comissari general d’Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE).
L’any 1940, la policia francesa el va detenir i el lliurà a la Gestapo que, finalment, el va fer a mans de les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d’un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals del règim franquista.
El Sumaríssim 1156-V, recuperat fa poc a València, presenta nombrosos i excepcionals testimonis de descàrrec amb la firma de militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d’un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo, i en canvi recull ben pocs testimonis de càrrec. La sentència de mort, però, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo.
Restituir la memòria de Joan Peiró.
